Aquest ha estat el segon dels tallers intergeneracionals i, com al primer, hi ha hagut una excel·lent participació de jubilats i jubilades.
L’alumnat de 3r d’ESO dels grups A i B havia preparat prèviament un guió amb qüestions sobre l’etapa escolar dels avis i àvies. Volien conèixer com eren els edificis que allotjaven les escoles, com estaven moblats, quins llibres i material feien servir, com eren els mestres i què volien ser de petits, entre altres coses.
No va caldre seguir el guió sinó que les explicacions dels jubilats anaven tocant pràcticament tots els temes i més, de manera que l’interès de l’alumnat no va decaure al llarg de tota l’hora.
La majoria de les dones havia tingut poques oportunitats d’anar a l’escola i tenir una formació bàsica. La Cati ens explicà que va néixer en un poble de la província de Còrdova on vivia amb la seva modesta família i no va poder anar a l’escola de petita. Als catorze anys ja servia de minyona en una casa bona de Barcelona. Ens explica orgullosa que el seu net està estudiant a la Universitat. La seva vida de pel·lícula ha estat el testimoni directe que el seu jove descendent ha fet servir per a fer un treball sobre la immigració.
Algunes d’elles, com la Gema, volien ser modistes. Una altra va anunciar a la seva mare que seria “artista” doncs el que més li agradava en aquest món era ballar i cantar. No costa d’ imaginar-la de ben petita, sense parar de ballar al ritme d’una viva melodia dels anys quaranta.
El Martí, prevere de Pardinyes, era un afortunat i fins i tot va anar a una escola de pagament. Va poder estudiar el batxillerat i ja de ben gran va sentir la crida de Déu i va ser ordenat sacerdot, “Un dels més vells d’aquella època! -diu el mossèn- Fins i tot vaig sortir al diari!”. A l’escola primària els posaven en rotllana quan els havien de preguntar la lliçó i anaven quedant eliminats els qui fallaven les preguntes del mestre.
El Ricard ens explica la duresa dels temps que els va tocar viure essent tan sols uns infants: els nens seien de tres en tres en uns bruts i greixosos pupitres i rebien uns ensenyaments molt bàsics recollits en un llibre-enciclopèdia. La llista dels reis gots era la màxima tortura i ... ai, si fallaven! El càstig del mestre no es feia esperar.
La de la postguerra fou una generació d’herois i heroïnes camuflats en la grisor del temps que els va tocar viure. Ja és hora que comencin a brillar narrant-nos les seves gestes anònimes!
Per finalitzar, cal dir que les noies i els nois de 3r han estat molt receptius i participatius. Els seus rostres han reflectit sorpresa, admiració i tendresa. Se’ls ha fet curta la trobada! Han quedat força preguntes per formular i moltes vivències per conèixer.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada